Primo Gabiano/Visual Pal. La Clavellinera

 3/4

Un projecte creatiu de La Clavellinera, Primo Gabbiano i Visual Pal

Una aproximació conceptual

El projecte presentat s’explica, de manera sinòptica, com un procés creatiu on cerquem el punt de trobada entre un grup expert en Jota, La Clavellinera, i dos artistes d’art contemporani, Primo Gabbiano i Visual Pal, especialitzats en música experimental, performance i videoart.

La brevetat de l’enunciat amaga una complexitat fecunda tant a nivell estilístic com conceptual, una veritable sinècdoque on tradició i innovació, folklore i contemporaneïtat hauran de repensar-se per dialogar, col·laborar i, finalment, crear plegats.

Si aquest projecte el presentem en primera instància com a procés, ara haurem d’afegir-hi la idea d’espai comú artístic. No només treballarem per establir una relació, buscar els punts comuns o les dissonàncies, sinó que també proposarem un lloc on, sense que cap de les parts implicades perdi la seva essència, ambdues en surtin recíprocament modificades.

Aquestes dues coordinades, procés creatiu i espai comú artístic, són alhora els objectius principals del projecte. A aquests objectius cal sumar el to d’aquesta col·laboració. Aquest serà experimental, entès com a joc, com a possibilitat de descoberta, com a improvisació i, fins i tot, com a llenguatge propens a totes les imantacions conceptuals.

La jota catalana es mou en una espècie d’underground mediàtic (sic) en comparació amb altres manifestacions tradicionals ben acollides per la cultura oficial i els mitjans de comunicació majoritaris. L’explicació ve de lluny i excedeix els límits del projecte presentat. Tanmateix s’afegeix al lloc comú on totes les activitats populars són destinades i, en el pitjor dels casos, invisibilitzades.

Per l’altra banda, algunes disciplines de l’art contemporani, també pateixen el desconeixement del gran públic i el descrèdit de certs mitjans que, des de l’esfera pública o privada, titllen moltes de les seves accions com a minoritàries i elitistes. En cert sentit, la proliferació de manifestacions d’art contemporani extemporànies és una forma d’ocultació. Sovint d’escarni.

Aquest fet paradoxal on la tradició i la contemporaneïtat es troben esdevé un punt de partida pel treball conjunt i avança una altra problemàtica que s’haurà de tractar i implementar.

Efectivament. Donem per suposat que l’espai comú de trobada artística existeix per se, com als diagrames de Venn, on l’agrupació de diferents conjunts genera espais interconnectats. I si, per contra, veritablement no fos possible trobar-nos artísticament… i si, dit d’una altra manera,  fos necessari la creació d’aquests espais artístics comuns?

El detall del projecte presentat conté una reflexió sobre els codis que defineixen les respectives disciplines per vivificar-los. En posar-los sota una altra mirada, necessàriament holística, aquests codis quedaran oberts i susceptibles de canvi i barreja. Moment òptim, desitjat, per a la creació conjunta. Aquest procés destapa, alhora, sorpreses ja intuïdes: que la tradició i la contemporaneïtat beuen de fonts anàlogues per desenvolupar-se i mostrar-se. Tot anul·lant axiomes envellits: ni la tradició és sinònim d’antic ni la contemporaneïtat de modern.

Les línies de treball conceptual que estem proposant, implícitament obvien altres possibilitats de col·laboració que eren interessants però, potser, més superficials o immediates. En aquest sentit, aquest projecte no vol un blanqueig artístic de cap de les disciplines, ni tampoc la seva reivindicació. Celebrem el que tenim, les seves potencialitats i mixtures.

Les performances i el llibre

El projecte, i els seus resultats, han de poder encabir-se en un format i mostrar-se públicament. Si conceptualment proposem una col·laboració que repensi maneres d’actuar i codis, a la part pràctica proposem una demostració doble, oberta al públic i al seu gaudi.

La performance, gènere híbrid de l’art contemporani, serà el vehicle de creació i encontre escènic. Una performance entesa en un ampli sentit creatiu, vídeo-gràfica, sonora, corporal, etc. D’aquesta manera podrem posar en tensió els codis abans esmentats i, a més, reubicar-los, desplaçar-los…

Així, proposarem tot un seguit de performances o accions que seran recollides, ampliades i contextualitzades en un llibre d’artista. Aquest llibre respon a la necessitat de sistematitzar totes les trobades i troballes de manera intensa, unificada i conjunta. El llibre acollirà reflexions, accions, balls, imatges, sons i viatges. De la tecnologia digital que ens possibilitarà enregistraments audiovisuals, trobades a distància i intercanvis immediats d’informació, desembocarem en l’artefacte per antonomàsia de la cultura analògica, el llibre. Vet aquí una altra paradoxa del projecte.

Algunes accions ja efectuades

A banda dels objectius i conceptualitzacions ja esmentats anteriorment, annexem a tall d’exemple algunes accions ja trobades. Són el resultat d’aquesta recerca creativa i motivades pel desig de col·laborar i experimentar plegats.

  1. Vídeo a les Mines de Bellmunt / Asincronia del ball  /

La clavellinera balla en un primer pla sense cares visibles i a contrallum. L’acció del vídeo sembla més interessada en una dona que surt del pla i de l’escena. Les imatges volen copsar aquest punt inicial d’identificació mútua: estar ocults, amagats, silenciats, d’esquenes i foscos.  

  • Performance i enregistrament d’un vídeo als lavabos de la Sala Pal·ladius de Pallejà en el marc del festival Andròmina, cicle d’experiències diferents.

El format triat és obsolet, Hi8 analògic, i la manera de mostrar el ball al públic insisteix en aquesta ocultació: Els assistents al festival veuen les imatges del vídeo en directe, projectades en gran format, senten la música des de lluny, però no saben si està passant en directe o és una gravació anterior. És una actuació despersonalitzada, filtrada per una pantalla. S’afegeix la distància d’un públic que espera soroll i experimentació i rep, aparentment, “tradició”.

En aquest performance, introduïm un loop fonètic sobre la mateixa paraula J O T A. La clavellinera troba el tempo i el balla. La mixtura d’aquest loop amb sorolls improvisats substitueix a la banda de música.

Treballem una idea molt potent i inesgotable: arribar a la tradició (veu, ritme i ball)  a través de la tecnologia (loops, amplificació i sintetitzadors). O, tot el contrari, arribar a l’experimentació a través de la tradició:  Vasos comunicants?

  • Enregistraments de sons a Capçanes. Els àudios recollits mostren un esdeveniment de La Clavellinera i la Orquestra Miralfont.  Alhora, la seva posterior fragmentació sonora per part de Primo Gabbiano i Visual Pal els converteix en quelcom estrany. La música que es va ballar aquell matí a la plaça del poble ja no és la mateixa música que sentim ara.

https://unprojectesobrelajota.bandcamp.com/releases

Llocs de l’enregistrament a Capçanes 7/12/2019