Toni Giró. lluerna del montsant

TONI GIRÓ

phantasma . Un projecte de Toni Giró per a Addend / Parc Natural del Montsant

(títol provisional). Per als grecs clàssics, aquesta paraula significava aparició, manifestació, cosa que es fa visible davant els nostres ulls, aspecte que ofereix un objecte, però sense mediar mai la nostra imaginació o imatges creades per la nostra ment, d’aquí que signifiqui també espectre o aparegut. Deriva del verb brillar (aparèixer, mostrar-se, fer-se visible) i no es correspon amb la paraula llatina imago que per als romans significava la reproducció d’un objecte real o qualsevol imatge recreada per el record i processada per la nostra ment. D’aquí la importància que té fantasma com a aparició i no com a aparença en el sentit de construcció mental o processament de la imaginació o la intel·ligència. Per tant podríem considerar que fantasma és una presència autònoma que no depèn d’una referència prèvia o processada.

El sentit d’una acció no es revela més que quan l’actuar mateix (…) s’ha convertit en història narrable.

HANNAH ARENDT. Hombres en tiempo de oscuridad.

És que la nostra dificultat per orientar-nos no prové de que una sola imatge sigui capaç, precisament, de reunir tot això i que hagi de ser entesa de vegades com a document i altres com a objecte oníric, com a obra i objecte de trànsit, monument i objecte de muntatge, com un no saber i objecte científic?

GEORGE DIDI-HUBERMAN. Arde la Imagen.

Ésser contemporani seria, en aquest sentit, enfosquir l’espectacle del segle present amb la fi de percebre, en aquesta foscor mateixa, la llum que tracta d’assolir-nos i no pot”

GIORGIO AGAMBEN. Qué es ser contemporáneo?

La noche, de nuevo la noche,
La magistral sapiència de lo oscuro

ALEJANDRA PIZARNIK

Estic convençut que el futur està perdut en algun lloc en les escombraries del passat no-històric, en els vacus anuncis de ciència-ficció, en el fals mirall dels nostres somnis rebutjats.

ROBERT SMITHSON. The Monuments of Passaic.


PRINCIPIS PREVIS A MODE D’INTRODUCCIÓ

La llum que fa visible i presenta els objectes, fa possible la seva representació a partir de les imatges. En una societat sobrecarregada d’imatges, saturada de soroll, la posada en valor de la condició de foscor, del grau de silenci, capacita de nou l’adaptació dels nostres sentits i intel·ligència per percebre l’entorn natural i el temps històric que habitem, així com la projecció de les imatges pertinents que ens expliquen i inevitablement projecten el nostre futur.

Re-cotitzar l’experiència i el relat en el sentit que defensava Walter Benjamin, esdevé una urgència política i estètica en període de “catàstrofe” (darrera estrofa en el sentit donat pels grecs clàssics). Per això la “imatge dialèctica” consisteix a fer sorgir els moments inestimables que sobreviuen, que resisteixen a una tal organització dels valors, fent-la explotar amb moments de sorpresa. Cerquem doncs, les experiències que es transmeten encara més enllà de tots els “espectacles” comprats i venuts entorn nostre. Si som pobres en experiència, fem d’aquesta pobresa, d’aquesta semifoscor, una experiència, responguem amb imatges de pensament i experiències d’imatge.

És per això que l’estratègia de l’estranyament curtcircuïta aquesta saturació dels sentits i, més enllà de la fascinació inicial, ens predisposa a recuperar la capacitat d’experiència que adoba el camí de la reflexió, de la resistència a les inèrcies inoculades per l’acceleració del temps contemporani i genera un teixit integrador que desplega la seva potencialitat d’un futur possible comú.


MISCEL·LÀNIA

Què és l’ésser contemporani?
Giorgio Agamben

Contemporani és aquell que té la mirada fixe en el seu temps, per percebre no la llum sinó la foscor. Tots els temps són, per qui experimentat la contemporaneïtat, foscos. Contemporani és, justament, aquell que sap veure aquesta foscor, i que és capaç d’escriure mullant la ploma en les tenebres del present. Però què significa “veure les tenebres”. “percebre l’obscuritat”. Una primera resposta ens la suggereix la neurofisiologia de la visió. Què ens passa quan ens trobem en un ambient en el que no hi ha llum, o quan tanquem els ulls? Què és la foscor que veiem en aquell moment? Els neurofisiòlegs ens diuen que l’absència de llum desinhibeix una sèrie de cèl·lules perifèriques de la retina, anomenades justament off-cells, que entren en activitat i produeixen aquesta particular mena de visió que anomenem foscor. Per tant, la foscor no és un concepte exclusiu, la simple absència de llum, quelcom com una no-visió, sinó el resultat de l’activitat de les off-cells, un producte de la nostra retina. Això significa, si retornem ara a la nostra tesis sobre l’obscuritat de la contemporaneïtat, que percebre aquesta obscuritat no és una forma d’inèrcia o de passivitat, sinó que implica una activitat i una habilitat particular, que, en el nostre cas, correspon a neutralitzar les llums que provenen de l’època per descobrir les seves tenebres, la seva foscor especial, que, si més no, no es pot separar d’aquelles llums.

Pot anomenar-se contemporani només aquell que no es deixa cegar per les llums del segle i que aconsegueix distingir en elles la part de l’ombra, la seva íntima foscor. Tot i així, amb tot, no hem aconseguit respondre encara a la ostra pregunta. Perquè l’aconseguir percebre les tenebres que provenen de l’època hauria d’interessar-nos? No és potser l’obscuritat una experiència anònima i per definició impenetrable, quelcom que no està dirigit a nosaltres i que no pot, per això mateix, correspondre’ns? Al contrari, el contemporani és aquell que percep la foscor del seu temps com quelcom que li correspon i no deixa d’interpel·lar-lo, quelcom que, més que cap altra llum es dirigeix directa i especialment a ell. Contemporani és aquell que rep en ple rostre el feix de tenebres que prové del seu temps.

En el firmament que observem en la nit, els estels brillen rodejats per una espessa foscor. Atès que a l’univers hi ha un nombre infinit de galàxies i de cossos lluminosos, l’obscuritat que veiem en el cel és quelcom que, segons els experts, necessita d’una explicació. És justament l’explicació que l’astrofísica contemporània dóna aquesta foscor del que els voldria parlar en aquest moment. A l’univers en expansió, les galàxies més remotes s’allunyen de nosaltres a una velocitat tan forta que la seva llum no aconsegueix arribar fins a nosaltres. El que percebem com la foscor del cel, és aquesta llum que viatja a una gran velocitat cap a nosaltres i, tot i així, no pot arribar fins a nosaltres donat que les galàxies de les que prové s’allunyen a una velocitat superior a la llum.

Percebre en la foscor del present aquesta llum que tracta d’arribar fins nosaltres i no pot fer-ho, això significa ser contemporanis. Per això els contemporanis són rars. I per això, ésser contemporanis és, abans que res, una qüestió de valor: doncs significa ser capaços no només de tenir la mirada fixa en la foscor, sinó inclús percebre en aquesta foscor una llum que, dirigida cap a nosaltres, s’allunya infinitament. És a dir, una cosa més: ésser puntuals a una cita a la que només es pot faltar.


L’estranyament
Bertolt Brecht

Hem buscat una forma de representació que tornés insòlit el que és banal, sorprenent allò a que estem acostumats. El que ens trobem a tot arreu havia de semblar singular, i moltes coses aparentment naturals havien de reconèixer-se com productes d’artifici (…)
L’art no ha de representar les coses, ni com a evidents, ni com a incomprensibles, sinó com a comprensibles, però encara no compreses.


La supervivencia de las luciérnagas
George Didi-Huberman

En efecte, no es tracta ni més ni menys que de repensar el nostre propi “principi-esperança” a través de la manera en que l’Abans retroba l’Ara per formar un resplendor, un llampegueig, una constel·lació en la que s’alliberi alguna forma per al nostre propi futur (…)

No vivim en un món, sinó entre dos mons al menys. El primer està inundat de llum, el segon solcat de resplendors. En el centre de la llum, segons se’ns fa creure, s’agiten els que avui són anomenats, per cruel i hollywoodiense antífrasis, els pocs people, o, dit d’altres formes, les stars –les estrelles, ja se sap, porten noms de divinitats- sobre les que regurgitem informacions la major part de vegades inútils. Pols sobre la vista que ve a unir-se a la glòria eficaç del “regne”: no ens demana més que una sola cosa, aclamar unànimement. Però en els marges, és a dir, per un territori infinitament més extens, caminen innombrables pobles sobre els quals sabem massa poc i per als quals, per tant, sembla cada vegada més necessària una contra-informació. Pobles-cuques de llum quan es retiren per la nit, busquen com poden la seva llibertat de moviments, fugen dels reflectors del “regne”, fan l’impossible per afirmar els seus desitjos, emetre els seus propis resplendors i dirigir-los a altres.


Cuando las imágenes toman posición
George Didi-Huberman

Allí on el logos manipula els seus elements com a signes, l’epos, els construeix com a formes en perpètua formació. I és per això pel que l’acte de la paraula, en el relat èpic, no és separable ni del fer-imatge (Bilden), ni del fer-poema – aquell Dichten) “que designa l’acte eminent del poeta en el sentit de fundar condensant”, ni del fer-pensar (Denken).


El aroma del tiempo
Byung-Chul Han

La hiperkinèsia quotidiana arrabassa a la vida humana qualsevol element contemplatiu. Suposa la pèrdua del món i del temps. És necessària una revitalització de la vida contemplativa (…) La fragmentació del temps va acompanyada d’una massificació i homogeneïtzació cada cop majors. L’acceleració del procés vital impedeix que es constitueixin formes divergents, que les coses es distingeixin, que es desenvolupin formes independents.

Estructura addicional de creació i adequació de potencial específic