MARTA RICART. SCALA TERRAE

Scala Terrae

MARTA RICART

Cercant llenguatges de creació amb i des de les persones.

http://www.martaricart.cat/llocs.html

Scala Terrae explora la relació creativa amb el lloc. Entenent com tot el transcurs de Fer que subjau a una acció artística, comporta una relació, un tracte i un diàleg que no només es projecta a una obra o peça que es realitzi, sinó que (des d’una posició implicativa), reverteix al propi lloc i al pòsit cultural que emana d’aquest. Scala Terrae té present com les diverses relacions que es creen amb el lloc des de les arts, porten implícites un determinat diàleg que de vegades es fa monòleg o es fa mirall (al Priorat trobem un clar exemple en la pintura paisatgista de prinicipis de segle XX realitzada a Cornudella o en l’obra pictòrica d’alguns artistes que han utilitzat el lloc com espai d’inspiració o de desconnexió. Si ens fixem en la majoria de relacions creatives que es realitzen en espais rurals i/o naturals, el lloc acostuma a tenir un paper passiu i immòbil com a estampa, o com a contenedor o suport. Acostuma a realitzar-se una relació colonitzadora, però molt poques vegades es produeix la situació inversa on el lloc des del seu moviment i ritme propi té un paper actiu de retorn, de transformació o d’interacció[1]).

Tenint present aquest diàleg i la progressiva conscienciació que es va tenint sobre els impactes de l’acció humana al territori, sorgeix la importància d’enfocar l’acció artística des de la repercussió que aquesta té o pot tenir al lloc en dues direccions. Per una banda, el que el lloc dóna i per l’altre el que rep. Considerant així com la relació creativa al territori genera un tipus d’interacció, que encara que tingui un caràcter subtil, no està allunyada de determinats posicionaments i  marcs de pensament.

Per això Scala Terrae proposa tres accions específiques des de les quals marcar un posicionament clar de les arts amb els llocs:

  • Un arc que es fa balancí. Capgirar un arc fixe perquè sigui balancí, en un moviment que bressola. Convidar a ser en el moviment.
  • Una escala de baixada i no de pujada. Una escala que és  al lloc i convida a baixar dins la terra més enllà de l’explotació, la capitalització o la dominació (entre moltes d’altres) o la inspiració, la desconnexió, la idealització o la fixació[2].
  • Un color-to: un seguit de gammes cromàtiques locals (realitzades amb plantes tintòries locals) que generen tons específics que emergeixen del propi lloc i que depenent de la posició i la relació que tenen amb la llum i amb els colors adjacents generen un to diferent (equivalent a una tonalitat musical).

En aquesta proposta hi ha dos aspectes claus que formen part tan del procés de treball com del contingut que comunica la proposta:

Per una banda la consideració de la relació creativa amb el lloc des d’una doble direcció: el donar i el rebre. L’incidir i el retornar. El parlar i l’escoltar. Una relació activa on tot està en moviment i té un ritme propi de funcionament.

Per l’altra, la necessitat de considerar un gir important i necessari que passa d’un model renaixentista de projecció (que comporta una distància respecte les coses i l’entorn, un anàlisi racional, una jerarquia entre l’home i el seu entorn), a altres modes més esfèrics (Farinelli des de la geografia parla de l’Esfera, Tim Ingold des de l’antropologia ens parla del món-temps (atmosfèric), Mary Overlie i Anne Bogart des de les arts escèniques i la dança parlen de viewpoints, etc. o Gary Snyder des de l’ecologia profunda). Aquests modes més contemporanis, cerquen des de la percepció i la relació horitzontal amb l’entorn, una implicació i un tracte que no és unidireccional sinó que contempla molts més aspectes que tenen a veure amb lo humà i lo no humà[3] (en termes de Bruno Latour). Així, en aquest sentit, l’aire, el temps, entre altres també hi són presents encara que molt poques vegades els tenim en comte.

Scala Terrae es proposa un retorn al sentit del lloc on les arts hi tenen un paper fonamental. Un tornar de la distància que hem anat creant al llarg de més de 300 anys i que ens ha separat dels llocs, ens ha anat col.locant fora fins a perdre tota percepció sensible que possibilitava un diàleg i un saber local. Scala Terrae convida al moviment, a baixar i a recuperar el to.


[1] Segons Pep Divins, per arribar a aquest tipus de relació cal ser dins, cal viure el lloc des de dins i allunyar-se de la relació estètica i/o visual. Només així, s’entra a un conèixer propi del lloc. Un que sent més subtil, parla des del propi Fer local. En l’assaig “Pasturar” publicat per l’Ajuntament de Solsona, el Pep Divins diu: “Un contacte directe, una atenció espontània i una comprensió intuitiva m’han servit de via per arribar a una comunicació íntima amb el ramat i per extensió amb la naturalesa. Quan s’arriba a aquesta comunicació íntima, pasturar es converteix en una font secreta de satisfacció que deixa al marge altres factors com l’economia o com es diu convencionalment que sigui “una feina molt lligada”. (Pasturar.)[2] Si ens fixem en la literatura escrita sobre la relació dels artistes amb els llocs, amb els indrets, veurem com els termes inspiració, desconnexió, etc. reverteixen un tipus de relació amb el lloc. Acostuma a ser una relació visual i externa que situa l’artista fora de l’espai i que gràcies a aquest espai genera la seva obra.

[2] Si ens fixem en la literatura escrita sobre la relació dels artistes amb els llocs, amb els indrets, veurem com els termes inspiració, desconnexió, etc. reverteixen un tipus de relació amb el lloc. Acostuma a ser una relació visual i externa que situa l’artista fora de l’espai i que gràcies a aquest espai genera la seva obra.

[3] Aquí entre molts altres aspectes entren a formar part la llum, el temps atmosfèric i l’aire.

Scala Terrae, una escala que baixa per ser al lloc amb el lloc. Article publicat a: El LLibret. La Morera de Montsant/Scala Dei. núm.40. Setembre 2020. pp.79-83.

Estructura addicional de creació i adequació de potencial específic